Empastre
Si havia de vindre avui, havíem quedat a la nit, no sé què ens va passar, que no vam arribar.
Hauríem d’haver dormit, t’hauria d'haver advertit, abans d’estar perduts i mig desorientats.
Però és que ahir al matí, poc després d'esmorzar, ja anàvem atordits, prop del Mercat Central.
I a la vesprada, els carrers del Carme, ja saps com estan, tots replets de bars.
No era la nostra intenció, baixar per Cavallers, fins el carrer de Baix, directe al Monterrey.
De sobte, un quadre ens mirava i un cambrer ens animava a passar endins, no els hi quedava aigua.
Vam escoltar alguns vinils, vam beneir als cosins, alçàrem muixerangues i ens férem els fadrins.
I quan crèiem que era l’hora, una noia ens convidava a pujar al seu pis, un nou dia començava.
El rellotge no avançava, la beguda no acabava, hora del vermut, o el Sol això ens marcava.
Vam decidir sortir al carrer, vam saludar a molta gent, la nostra mirada, ens il·luminava.
I ara et promet que no sé ni on estic, si podries vindre a per mi.
I ara et promet que no sé ni on estic, si podries vindre a per mi, i portar-me a casa.
I ara et promet que no sé ni on estic, si podries vindre a per mi, i portar-me a casa, i gitar-me al meu llit i dormir