1938-39
Entre les pedres de la guerra, els carrers sense porta, sense teules, sense res,
ens acompmaya un lladruc des d'una fosa, un somni que ens devora poc a poc als ulls acomiadats,
I els joves sense la mort encara, sense res a perdre,
amb el joc sinistre, amb la boca torta, amb el llavi llavorí, amb la llengua bífida, amb el somriure intacte,
i les estries del malson, els trimotors del silenci: la deformitat.
Poc després, el silenci va ser tan inabarcable, que podiem sentir les llavors de la seua germinació.
El cel a recer, i res ens protegeix del vent,
ens ha de tornar boigos, ens ha d'esglaiar la vida.
Junts en les vespres de marbre, neix el dessig de la mort.
Esta bogeria no ens pertany, per fer un bloc entre nosaltres.
Plouen silencis, i tinc la por cosida al ventre en un fil negre de sutura.