Alta nit, estació Barra do Garças
Canta un gall, veu de llauna enrogallada.
Lladra un gos, veu de por de moltes pors.
Callem, rendits, els homes
(Xerren només, als corredors insomnes,
uns vasos de cervesa).
Dormen, estesos, en sa barata glòria,
damunt del ciment cru de la misèria,
uns passatgers anònims
que no vénen ni van.
Al cos, hi ha estacionat un fred migranya
(d’aquell de la tardor quan les castanyes
van descomptant els morts de la memòria.
Al cap, la son, hi estaciona tèrbola
(com una febre presa amb ‘naldecon’,
Si torna, si no torna...).
Al cor, una basarda
de la mida insegura d’una nit mato-grosso.
Ronda, entremig de gossos morts de gana, la boja encara viva.
(Que l’altra ja és morta).
I ronda la policia, creuant-nos botes i armes,
com un perill de vida (Joao Bosco!).
On són els autobusos?
(El fang menja les rodes, les presses, els programes.)
Aquest xicot borratxo, hereu de “fazendeiro”
(que es beu potser l’herència,
que ja no espera res, ni ho sap per ara, dropo),
amb els ulls deixatats per la desídia,
diu tantes veritats
com no en diríem
tots els lúcids plegats
que portem hora, maleta, hipocresia.
Autor(es): Pere Casaldàliga,Jaume Miquel