Amada Adama
Bel: es bressola la pols dins les línies de la claredat que es filtra pels finestrals.
Bel: un aiguat de sofre i de foc ha esborrat els camins, ha esborrat el futur.
Bel: a fora ja no amaneix, a penes la neu, el sofre i l’asfalt, la tristesa dels anys.
Bel: gravitem al voltant del teu cos, com es mou un begut cap a l’univers quan calla la nit.
Bel: però hem perdut el camí cap a tu, i sabem que tot i que mai ni hem arribat a tocar-te la ment, ara tu ja te’n vas.
He tornat a obrir per la finestra: nu, erecte en l'inconsciència del somni, lleument erotitzat; i he vist el tràfec més habitual d'aquesta ciutat que es plega al seu perímetre atrapant-nos com un anus brut.
Des de la finestra els arbres semblen mutilats, com si les seues branques hagueren estat arrancades d'arrel en un deliri cirurgià. Homes allà baix, tan petits, pul·lulen amb el seu formigueig sobre la ciutat, com el Mar Mort, untada de brea. I, entre la pol·lució, un got vessat de llum de tant en tant es desprèn del sol i ens enlluerna.
Bel, vam perdre la veu.
Bel: vam perdre la veu i vam tenir convulsions en els dits i en les mans. En el nostre somni de belladona el vinagre calent no ens va calmar el deliri. Has aparegut com una Marie Jeanneret amb el teu assassinat d'instint, d'irracionalitat, al meu llit on em trobe trist però segur. Has vingut a matar-me amb el teu fred, i tu no tens por perquè el teu sexe t'ha portat ja tantes vegades a la mort i has tornat creuada pel temps...
Autor(es): Hugo Mas,Cavallo