Hepàtica
Et deixa, amor,
el fetge amb greix, que tu tant estimares,
el cervell cansat, el penis trempat, l'estómac: sot on tu feies tantes besades.
I el teuladí
que al bon matí espicossava el seu vòmit d'ahir,
el teuladinet, amor:
totes les nits d'estimar-te.
En un ritu difícil, ferment que tot ho simplifica,
et deixa penyora:
els sues budells i l'aurora…
el membre gòtic i l'aurora: catedral erta i l'aurora…
el seu baix ventre i l'aurora…
tota la carn i l'aurora…del seu pensament.
Et deixa humors: els ulls mediterranis
color de sang quallada,
l'espina dorsal, les mans com relles- de fred, orins i camp obert tallades ;
i la pell, la pell
com un mosaic de cicatrius i anys treballats,
la pell: com un mosaic.
Recordes, amor, el nostre sentiment tan profund, al ventre?
Recordes la meua carn ,que transgredires?
Recordes el jardí? L'ametller? La casa?
Recordes quan la gossa va parir… i els varem sacrificar? com els anava desnucant un a un? Quina tristesa…Recordes que vas plorar i que jo et besava?
Recordes l´instint que ens unia i totes les hores que ens componien?
¿Què va ser de les nostres coses, petites i arraconades com un extens loess sota els mobles de la casa, car va ser així que ens vam estimar, així, amb mínimes però significants victòries i abominables derrotes nímies. La nostra vida com una polseguera de quelcom que tornava a néixer a cada bufada del vent. Potser podia haver sigut diferent, però vam fer un desert de nosaltres, un desert, però no per desert, ans per ple de les més bàsiques partícules del que vam ser, tu i jo, Bel, trencats sota el sol més incisiu, sota el més taxatiu fred…que em tallava les mans i marcia les flors? Recordes?
Recordes la severitat multiplicadora del alcohol?
I quan la mort m'atraparà un bon matí qualsevol?
Recordes l'ametller de flors cremades? L'ametller cremat, on ens besàvem esperant amb paciència de voltor el pròxim hivern?
Tot t'ho deixe, amor, el meu cos postrat una vegada més, ungit per la possibilitat de les teues gràcies, de que em siguen properes per final…de que em recordes…Bel, Bel, Bel...
I el teu jardí, amor, dins el teu cos de prunes blanques, que floreix al febrer.
I al teu jardí , amor, aquell bordell de runes blanques que florirà al febrer.
Autor(es): Hugo Mas