Aquell llac
que no havia vessat
brollen ara amb força i
li cremen la pell.
No s’acostuma a veure
com es va fent gran l’esquerda,
no s’acostuma a viure
que en un instant la pot perdre.
Brut d’aquella lluna
i cec, tot ple de ràbia
va sacsejar el seu cos
sense saber què volia fer caure.
Aquest llac vostre
que us uneix d’arrel,
que mai no mou
les seves aigües abissals…
Aquest llac vostre,
símbol etern de qui sap què,
no pot deixar que us perdin
llamps de lluna malalta.
Recorda aquell llac,
deixa el penediment dins seu.
Recorda aquell llac,
les vostres llàgrimes l’han fet gran.
Recorda aquell llac,
sempre serà dins vostre, per dur-vos enlloc.
Autor(es): Roger Mas