Conill de camp
per un camp de blat.
Tots dos junts radiants, dos presos fugats,
dos fogons al ras.
Em mira amb un aire astut
i un somriure al nas.
No corris, digue’m cap on vas,
oh conill de camp.
El conill, sempre desconfiat,
es mou vacil·lant.
I jo, nerviós, perdo el pols i el cos
acostant-me més.
Tan sols vull poder acariciar
el seu cos encès.
No corris, et segueixo el pas,
oh conill de camp.
Oh, no,
s’escapa i riu de mi,
ella i aquell conill.
Oh, no.
Oh, no,
digue’m què vols de mi,
ella i aquell conill.
Oh, no.
El conill bufa divertit.
Amb picardia em diu
paraules suaus, provoquen allaus
de suor, de pell.
Enmascara les intencions
rere el rostre atent.
No corris, seràs meu, veuràs,
oh conill de camp.
S’escapa i riu de mi,
ella i aquell conill.
Digue’m què vols de mi!