Desapareix


Quan ningú em mira torno secretament
al punt de partida a el que he pogut ser.
I és com agenollar-me davant mi mateix
i preguntar-me si ho he fet bé.
Si sempre ho he evitat intentant per la por a fracassar,
però si estava destinat a fer quelcom gran,
o si resulta que m'he defraudat.

Busco soroll que sigui selecte,
que eviti que em pugui veure
prenent decisions que no sorgeixen efecte.
Si no vivim el present,
només mirem el que vindrà,
diga'm per què, tot i que estaré bé, ara, ara fa mal.

Però si aquesta nit
et tinc al davant
i puc evitar pensar
en la velocitat,
és com si hagués arribat
a una espècie de final
que es multiplica i es regenera, no trobo manera.
Perquè és tan efímer com un moment
i cada matí penso:
desapareix

Desapareix.
Desapareix.
Desapareix.
Desapareix.