Des del nord
atreia sobre el poble aquell llarg hivern.
Les cases feien venir son
i els arbres em portaven fred.
Els carrers, de pluja estel,
les hores enllaçades rere els teus cabells,
m’obliguen a quedar-me quiet
i els arbres bufen contra el vent.
Els camins, de pedra i neu,
esborren les petjades d’estrangers només.
Apaguen espelmes de foc
entre cerveses i un adéu.
Lluny de casa, prop del nord,
on les estrelles cauen i el record es perd,
només hi ha un perfum de sort
i és a mi a qui li has ofert.
Lluny de casa, prop del nord,
on les estrelles cauen i el record es perd,
només hi ha un perfum de sort
i és a mi a qui li has ofert.
Entre ànsies i rampells,
en la correspondència de troncs i d’arrels,
perdura l’enigma del cor
i els arbres guarden el secret.
De qualsevol matí neix
el sol que entra verge pels racons estrets,
s’enfila al cobrellit calent
i els arbres protegint-te els peus.
Les muntanyes, il·lustrant
l’orígen de les pors que portes com a pes,
accepten cada nou estrany
com jo t’accepto lliurement.