El modest cavaller

Naraina


Amb la camisa per fora,
els pantalons sense vora,
les espardenyes estripades
i una gorra,
enfila amunt el carrer,
tant se li’n fan els demés,
somriu i tus mentre lia
tabac de petaca.

Com un poeta arruïnat,
com un pintor somiador,
com boig de barri
convertit en llegenda,
a l’ambulant viatger,
sense motxilla ni espant,
la glòria i la vanitat
no li interessen.

Com el rastre que deixa el perfum,
com guspira en mig del secarral,
ell no és poruc
i veu que ningú
podrà donar-li lliçons de virtut.

Sap que la vida és com un raig
i que no hi ha temps per ser covard
ni flama d’eterna durada.
Però un estel mort segueix brillant
malgrat sa existència hagi acabat
i, d’obsequi, ens regala llum durant anys,
llum que engalana les nits
com  fanalets de festa de barri,
llum que guarda els secrets dels enamorats.
Així, el nostre cavaller
de la raó, se’n riu
i del cel blau i els estels
en fa la seua teulada.