El teu tresor
buida l'esperit de tanta pols.
Sigues tu, no ho deixis perdre,
mira, olora, i viu la vida a fons.
Sega arran la no ginesta
trenca amb tot allò que tant confon.
Si ets pacient i més honesta,
ja veuras que et menjaràs el món.
Trobaràs deserts, penyassegats, forats i rius.
Sentiràs la veu de dins teu que alguna terra et diu.
Que no podràs mai despertar
d'aquest bonson que acabes d'inventar,
i no sabràs pas com tornar
del teu tresor tan clar...
Tot curtint la senzillesa
vestiràs amb poc tenint de tot.
Sommiant i amb la tendressa
aconseguiràs saber-ho tot.
Surt al sol sense roba,
deixa que t'escalfi tot el dors.
Pren i aprèn, la terra et dona
tot alló que tant demana el cos.
Trobaràs deserts, penyassegats, forats i rius,
sentiràs la veu dins teu que alguna terra et diu.
Que no podràs mai despertar
d'aquell bonson que acabes d'inventar,
i no sabràs pas com tornar
del teu tresor tan clar
Que la vida res et diu
si no ets tu qui somriu.
Mira el curs del teu riu.
Autor(es): Lluís Cartes