Estiu de 1995
Aquell estiu de mil nou-cents noranta-cinc podria haver tingut un final perfecte. Aquell estiu m’hagués casat amb tu sense dubtar ni un moment si era precipitat. Un matrimoni amb només quinze anys, una cerimònia enmig d'arbres fruiters, davant dels teus amics ens hauríem besat, ens hauríem casat tu i jo.
Quan ho penso, com puc haver canviat en tan poc temps? Com és que em sembla una condemna ara qualsevol compromís? Fills, cases, feina, o plans de futur, però un matrimoni de només quinze anys em segueix semblant el millor final per un estiu perfecte.