Fe en la fi
Ple de por
de trobar-me amb el no res,
d'estar en el consol etern
en aquesta vall, que és la
fi dels meus moments.
Convençut
de que no em sorprendré,
segur del que veuré
en aclucar uns ulls
que ja no obriré.
M'embarga la indecisió,
em contamina la confusió
que per mi s'acabi el món
i em torni a trobar amb tothom,
reunits en un lloc
que anomenen celestial,
quan ja he assumit del tot
que aquest pas és el final.
No em puc veure esperançat
per un vell que és tant diví.
No em puc creure els que diuen
que ens salvarà en partir.
No em vull veure recompensat
per haver nascut aquí:
ja he viscut el que he de viure.
En pau em vull morir.
Ressentit
de tornar al passat,
a la vida de dubtar:
la vida que des de sempre he odiat;
Encongit
per tornar a pensar
en el que tinc tan clar.
El pànic a la boca, un gust amarg...
Què és aquesta foscor
que em provoca calfreds al cos?
Hi ha tenebra en tot lloc
i no puc sentir cap so.
Per què no veig cap llum
al final del viatjar?
On és la salvació
que tan he sentit parlar?
Autor(es): Jordi Domènech Bonilla