Ferro i níquel
Ho deixes tot, per sempre, per a poder seguir vivint. Ho deixes tot, no tens força, ja no creus poder tòrcer el destí. Dins de l'escut de ferro i de níquel, dins d'aquest ventre on no et busca ningú, t'has arraulit sota unes mantes grises, tanques els ulls, potser somrius.
Enllà dels llençols que ofeguen els somnis hi ha un exèrcit de nens petits. Vénen tranquils cap a nosaltres, ens vetllaran quan dormim. Deixeu-los tocar el nostre silenci, deixeu-los somriure a la mort. Els sabran creuar la nit a fosques. Ells sabran fer-ho millor.
Ara la pluja cau com un prodigi mentre el nostre temps s'esmuny. Tu alces el cap, mires els núvols amb la il·lusió dels vençuts. Hem arribat tard, massa tard, als nostres dies. Potser tu i jo ja hem perdut la partida. Però ara els teus ulls em miren i diuen: 'Busquem un nou pacte amb la vida'.