Gemecs de la fosca masmorra
Lament, lament, lament.
En aquesta fosca masmorra només hi ha lament.
Lament i pena han pertorbat el meu esdevenir des que el temps és temps.
Nit eterna, entre barrots i cadenes de ferro rovellat; jo t’invoco, perquè sé que en el fons no ets més que una manifestació de la
Gran
Cabra.
Cares i més cares del caos, infinit i limitat al mateix temps, pur i bastard al mateix temps.
Jo us crido perquè Vós sabeu que sóc el vostre fill.
Sabeu que els boscos i la llum del foc són el meu vertader destí.
Però entre la pedra humida no puc acomplir-lo.
Ah, pedra humida i desgastada; silenciós testimoni d’un passat gloriós.
Testimoni de reis, nobles i guerrers, que d’alguna manera o altra executaven amb honor el paper de la Bèstia ancestral.
Què més dóna com s’interpretin els seus símbols?
Ells eren poder, majestuositat, ira, crueltat i valentia.
Eren la Mà de
Ferro d’allò que és diví, superior i pur. Mà de
Ferro, Mà de
Ferro, Mà de
Ferro.
Eren una manifestació més de Vós, oh
Gran
Serp.
Dels
Fruits de la
Humitat i de la
Foscor m’alimento jo, i em donen la mateixa força que a en aquells salvatges guerrers del nord.
De sobte, una visió suprema pertorba l’esdevenir de la meva
Ment
Suprasensorial: veig una esplanada de verda herba, i més enllà unes majestuoses muntanyes de color gris que s’alcen orgulloses davant dels primers raigs de llum de l’
Alba. Són els
Pirineus; seu de tantes batalles, d’intrigues i de càntics a la Bèstia.
Una donzella s’acosta a mi.
És més bella que la mateixa
Lilith, i va vestida amb una túnica blanca.
Porta una corona de fulles, i en la seva cuixa hi puc distingir la marca del
Maligne.
Satan-
Ares,
Satan-
Ares,
Satan-
Ares.
Oh, vella bruixa rejovenida amb la sang dels màrtirs, què de pressa que ha passat l’eternitat!
Quins menesters us porten fins a mi, el vostre company sabbàtic?
La blasfema
Reina alça una brillant daga i es fa un tal al braç, oferint-me la seva sang.
Ah, elixir diví!
Amarg com la fàustica experiència del viatge que m’espera.
Ardents bèsties d’ígnia voluntat em guien a través del cel nocturn, i a la meva mà hi duc una clau daurada com el foc.
És la clau que obre les portes de la gran i llunyana
Babilònia.