Joana
la por al cos a dins la selva frondosa.
Com si d'un cavaller es tractés a l'enfrontar-se al drac
que espera tremolós el seu primer atac.
Ja fa massa temps que la humiliació està instal·lada
i a poc a poc la dignitat se li ha esvaït
en gots de vi on el seu ser s'ha diluït
amb l'esperança i la il·lusió d'aquell futur que s'ha marcit.
Tota una vida seguidista de doctrines
que el plor i els laments són cosa de gallines
i que vida meva mai t'hagis d'agenollar
repetint-se aquesta frase que sa mare li va dar.
I a la feina dissimules ocultan-te les ferides
que una casa és una casa i passen aquestes tonteries
relliscada, i caiguda a les escales
mentre plores per dins teu esperant trobar les ales.
I sortir volant, com va fer Ícar del laberint
però aquell sol desfà la cera del teu giny
precipitant-te de nou de cap a aquell infern
fet de falses promeses esberlades d'amor etern.
I la seva mirada que ara és buida i freda,
que ja no et mira com quan et mirava anys enrere.
I aquell "sí, vull" que s'ha quedat en un no res
que et fa vessar llàgrimes de sang arrossegant-ne el pes.
Atès que tu ets víctima i botxí d'aquesta realitat
però la por i la vergonya no l'havies contemplat.
-No és el meu cas! Segur que en el fons m'estima!
Que quan més fort és l'amor, més profunda és la ferida.
I crida i crida aquella criatura
mentre observa, a través de la porta, el resultat de l'amargura.
-Atura't! Però que no veus el que estàs fent?
Però què t'he fet, per favor, diga'm què he fet malament.
I a les notícies un fet insòlit ha passat.
Un home mor a mans de la seva parella apunyalat.
Els seus amics sorpresos per aquest final.
Doncs la Joana semblava una noia ben normal.