La tremolor de la claror
que ens acompanya en una nit d’hivern
on el caliu s’hi amaga.
Com una mà que repta pel clatell,
que ens acaricia quan més ho necessitem:
els sentiments disparen.
Som animals furonejant l’amor.
Dins de la nocturnitat.
Som reflexes
en la ciutat de les mentides
cercant la llibertat.
Les melodies arrencant el bull
com el so de les ventades a Ponent
fan oblidar l’angoixa.
La melangia i la solitud
es fan durícia al cor de qui per fi és feliç.
El derrotat posat dempeus.
Som com aquell flautista despistat
que guarda tota la música al seu cap
i que mai és queda en blanc.
Només volem sentir una última cançó,
com el “the end” del millor film d’evasió.
Tremolant en la claror.