L'hereu de la forca
als vuit anys cardava llana;
als dotze em posí a robar,
cosa que la llei no mana.
Als catorze era un pillet,
als quinze a la mala;
als divuit a confessar
amb frare que predicava.
En ser a mitja confessió
la cosa no m'agradava;
ja m'aixeco del confés,
cap a casa me n'anava;
Essent l'endemà el matí
a l'església me'n tornava;
me'n vaig anar església amunt,
en un racó m'amagava;
I en veig sortir un capellà
que la missa començava.
Al punt de consagrar l'hòstia
ja li vento escopetada.
La mesa del sant altar,
tota ella da sang vesava.
"Agafeu aquest traïdor
que l'església no li valgui".
No em valgui l'església, no,
valga'm aquest reliquiari,
valga'm la Mare de Deu,
la del Roser i del Carme!
Més d'això no m'he fiat
que em valguin les meves cames.
Vaig saltar una paret,
baix hi havia un gros tou d'aigua.
Sota un rodet de molí
la vida me'n sóc salvada.
A les dotze de la nit
ja trucava a ca la mare.
-Mare meva feu-me el llit
que no hi descansaré gaire.
Així que m'hi sóc ficat,
ja me'n porten una carta.
En estar-ne a mig llegir
la mare ja sospirava.
-Què és lo que es fet, fill meu?
Per què n'has dat mort a un frare?
-L'has mort davant de l'altar
mentre l'hòstia consagrava.
.mare no cregueu això,
que us porten molt bé enganyada.
Que m'acaben a fer hereu
d'una casa de Cerdanya,
una casa als quatre vents
sense sostre ni teulada.
De dies hi toca el sol
i de nits hi cau rosada,
vingui d'allí on vingui el vent,
sempre em tocarà la cara.
Autor(es): Josep Tero