L'infant i la lluna
Amb les mans estirades cap al cel,
al bell punt que venia la nit bruna,
has dit, oh infant, el candorós anhel
de tenir vora teu la blanca lluna.
Amb mots imperatius li deies –vine!-
però la lluna no venia, no venia, no;
Pel cel llunyà camina que camina,
fugia de la teva il·lusió.
I tu t’has enfadat, i li has dit lletja.
Més, ara que tu dorms, per una escletxa
del porticó la lluna et ve a guaitar
-la teva crida no ha sentit fins ara-
i amb son esguard amorosit de mare
besa ton rostre i altre cop se’n va.
Autor(es): Joan Arús,Mariona Roca/ Sílvia Gallego