Línia verda

Amanida Peiot


I ella, avorrida de la vida, amb mirades m'explicava, que tan sols volia viure sola, però sola, com un llibre vell d'escola, com la
Lluna quan s'allunya, mentre ella desdejuna i tu, que tens la boca plenadents, que tens la boca plenadents, que tens la boca plenadents, de dents... fes el favor i deixa-me'n, deixa-me'n, deixa-me'n. I mira-te'l, amb son traje i sa corbata, i amb sa cresta engominada, i amb sa cartera de pell, de pell... i veu la vida diferent, diferent, diferent.
Tru, tu, ra, pa. I això és la Línia verda, una rotonda de mirades, creuament de vides privades, on pots guaitar a imaginar-les, i ai, què pensaran de mi, si pose cara de valent!, i ai, què pensaran de mi, si pose cara de valent!... i és que tinc cara de valent, de valent, de valent. I ella, ja me la veig d'altra manera, la veig contenta com el
Guerra, i és que igual fa eixa cara de valent... la que jo sé fer, i ai, què pensaran de mi, si pose cara de valent!, i ai, què pensaran de mi, si pose cara de valent!... i és que tinc cara de valent, de valent, de valent.


Autor(es): J. Escrivà