Mariagneta
princesa dels meus sospirs!
Tu robes el cor dels homes
i a mi em fas penar i morir.
Ton marit és a la porta
que no espera sinó el sí:
no desconsolis tons pares
per a consolar-me a mi.
Que jo ja me'n faré frare
de l'ordre del caputxí.
Quan en siguis casadeta
ja m'ho enviaràs a dir;
M'enviaràs una carta,
com te va amb el teu marit;
jo te n'enviaré una altra,
com me va en el monestir.
Si tens una criatura
deixa-me-li ser padrí:
si no m'ha estimat la mare,
almenys que m'estimi el fill.
Ai, adéu, Mariagneta,
princesa dels meus sospirs!
Un dia, dient la missa,
ja la carta en veu venir.
Excuses de besar a terra,
ja la carta va collir;
la missa mai s'acabava
per a poder-la llegir.
Del sobre escrit de la carta
ja n'arrencava un gran sospir:
Agneta de mes entranyes,
perquè no et puc tenir aquí!
Amb un rato de conversa
no em sabria greu morir.
Quan la missa és acabada
la lletra cuita a llegir;
Tot just n'era a mig llegir-la
n'arrencava un gran sospir:
ai, adéu, Mariagneta,
que jo me'n sento morir!
Autor(es): Popular