Marta
No sé si em reconeixerà mentre m’esforço per no plorar.
Hola, hola, què tal Marta? Sóc Landete, el primo aquell,
et telefono des de tan lluny, no et preocupis pels calés.
Han passat quaranta anys o més, Marta intenta recordar.
Quedem fer un cafè, hi ha tantes coses que t’he d’explicar.
Com van ser dies de roses, de poesia i proses
i Marta tu i jo érem l'únic que teníem els dos.
No hi va haver endemà i vam recollir els nostres pesars
i els vam guardar per el dia que plogués.
Ara em sento tant més vell, tu ho deus ser també.
I el marit, què tal? Què fan els nens? Saps que casi em vaig casar?
Quina sort haver trobat algú que et doni la seguretat
perquè érem tots tan joves i ximples, per fi ja hem madurat
Van ser dies de roses, de poesia i proses
i Marta tu i jo érem l'únic que teníem els dos.
No hi va haver endemà i vam recollir els nostres pesars
i els vam guardar per el dia que plogués.
Sempre vaig ser tan llançat, encara ho sóc de tant en tant.
Tot el que llavors volia era fer-me gran.
Suposo que seguir estar junts mai va entrar en cap dels plans
Marta, Marta, t'estimo, és que no ho veus?
Van ser dies de roses, de poesia i proses
i Marta tu i jo érem l'únic que teníem els dos.
No hi va haver endemà i vam recollir els nostres pesars
i els vam guardar per el dia que plogués.
Ara recordo tranquils capvespres tremolant al teu costat.
Autor(es): Tom Waits