Parla l'ànima d'en Narcís
El meu cos -per les coses
se'n va de mi, com qui es desfà
de noses -o de roses-
del que és seu i que amb tot ell no pot esperar
i que li suplicaria -furtivament se'n va,
per una impaciència ardent de les coses.
Resta el misteri d'ell
-si cobrint l'adúltera fuga,
transparent del tan bell
silenci de sa forma al lluny, encar poruga
d'ésser suspesa a mi -cos, infidel novell,
talment doble de mi com jo sóc simple d'ell!
Distància, presència
foses sobre el vivent cristall
d'una dura imminència!
De retorn? ¿De refugi encara més avall
en un futur de coses -cos, oh car al treball
de comprendre't absent, de servir ta presència?
Però més -què en saps tu!-
al callat pensament que et mira
i t'ama dolç i nu,
quan a son aigua, on tota realitat expira,
t'aboques las -de pas potser- però segur
en ta set i en l'esquerpa complaença.
Autor(es): Carles Riba,Pau Riba