Pirene
on no s'acosten gaires ocells amb el bon temps,
a saciar-se als rius, a fer somriures els déus,
entre escuma d'onades i neu de dalt dels cims.
On molts xiprers es guarden dels nords que ens fan malbé
els camps que ja no es llauren, els horts on no creix res,
on no troben recer ni el tord ni el cadernell,
on res no diu com passen els dies de l'hivern.
On Pirene, ferida, posa el cap a orient
perquè N'Orfeu li canti cançons d'aigua i de vent,
que li alleugin els mals que les feres li han fet
pels boscos on plorava ser mare d'un serpent.
On moltes pedres resen contra llops i tempestes,
contra els llamps i la ràbia que ens han incendiat
mil cops la cabellera de Pirene, qui espera
que s'aturin les flames que la turmenten tant,
i reneixin rieres dels seus ulls plens de cendres,
que netegin la terra que hem deixat embrutar.
On, tot i això, floreixen, damunt de l'herba fresca,
a milers, les roselles, en acostar-se el maig;
on, tot i això, les vinyes, en algun coster verge,
es dauren al setembre i acaronen el mar:
aquest mar que voldríem de tots els blaus de Grècia,
on Posidó té encara dofins a ambdós costats,
passejo el meu mirar, orfe de tramuntanes,
des dels carrers, tan buits, de les meves ciutats.
Autor(es): Josep Tero