Remor creixent
És pregona la remor
d'aquests arbres. ¡Tant de temps
escoltada -tan llunyana, tan fondament-
sense adonar-me'n!
Imperceptible, com el solc
que en l'aire deixà aquell cos de cendra,
com l'alè de la casa abandonada,
ja era abans, hi era sempre.
Clam, secreta tija
de la mar oberta. En cada rosa
regalima minúscul el rierol de la sang.
Així el ruixim en les fulles dels arbres,
la fressa humida, la cadència
del sol entre valls remotes,
el xiu-xiu de l'aigua
quan és neu desfent-se en la terra tèbia,
la remor pregona
que als meus ulls ara es desvetlla.
Autor(es): Ramon Guillem,Josep Alemany