Sóc un pobre marxant
Sóc un pobre marxant
que pel món vaig voltant
amb el fardo a l'esquena,
Menjant molt malament
i anant de cara al vent,
i amb la bossa poc plena,
Cridant: –I apa, noies, el marxant,
que tot ho dono pagant, sí, pagant.
Crida el marxant, marxant, marxant!
Venc mitges i mitjons,
transilles i botons,
calçotets i samarretes,
També venc uns sostens
i faixes permanents
per les noies mal fetes,
Cridant: –I apa, noies, el marxant,
que tot ho dono pagant, sí, pagant.
Crida el marxant, marxant, marxant!
Quan unes mitges venc
i amb la noia comprenc
com té la pantorrilla,
I segons el seu gruix,
com que no sóc gens fluix,
ja se m'alcen les patilles,
Cridant: –I apa, noies, el marxant,
que tot ho dono pagant, sí, pagant.
Crida el marxant, marxant, marxant!
I una noia del Bruc,
filla d'un geperut,
dels cabells fins i rossos,
l'altre dia passant
em va cridar: –Marxant!
Si en portes botons grossos,
Que sí, que sí, a la noia li vaig dir,
i a la cuina em va fer entrar, em va fer entrar.
I allí els botons li vaig ensenyar.
–I aquests que en són petits,
per guarnir-me els vestits.–
Me'n va dir aquella mossa,
I jo, sens cavil·lar,
uns li vaig ensenyar,
que en duc dins d'una bossa,
De seguit, de seguit, la noia es va sufocar
i em va dir: –Jo tinc 18 anys, 18 anys,
i no he vist mai botons tan estranys.
Autor(es): Popular