Tornarem a tenir barques
ni la mala pell que t'aguanta quan ens embrutes els camps...,
quan se t'estronqui la ràbia amb què has morts els olivars,
les vinyes i les pinedes que enverdien els rodals,
s'acabarà la misèria de voler-ho vendre tot,
de guanyar diners com sigui, tot per fer si com si no fos
que venim d'altres misèries –per tu sí per mi no–:
temps d'anxoves i arengades, de rondalles i cançons.
Tornarem a tenir barques, enamorarem de nou
tots els que vinguin a veure'ns, que vindran en so d'amor;
floriran davant les cases, i tot l'any faran olor
crispins i roses gitanes, pensaments de tots colors.
I quan ja no et quedin urpes per esgarrapar la mar,
ni per fer malbé la terra que els teus fills no heretaran
–ai, el bocí que ens queda, i que ara vols esguerrar
per aquest joc de pilota que saps prou que ens ve molt gran–,
llauraràs les vinyes mortes que has sembrades de grisor;
com hi ha Déu, com els teus pares, llauraràs de sol a sol,
perquè torni a cada casa una mica de consol...,
quatre figues seran massa perquè fem festa major!
Quan aquest merder s'acabi, tornarà a ser Carnaval;
Carnestoltes farà voltes..., tu ben fart, t'amagaràs...
I on collíem coses bones, collirem tots els teus mals.
Ai, camins de fora vila que ningú no sap trobar!
I quan paris de vomitar-nos, mala bèstia, la teva agror
–ai, la mala pell que t'aguanta tanta ràbia i tan mal cor–,
ens espera una feinada, però a tu hi haurà el pitjor:
mai no és tard, val més que hi pensis, i et repensis la cançó.
Tornarem a tenir barques, enamorarem de nou
tots els que vinguin a veure'ns, que vindran en so d'amor;
floriran davant les cases, i tot l'any faran olor
crispins i roses gitanes, pensaments de tots colors.