Volant
mig cel de sol, mig cel de lluna.
Neix la nit i el dia al mateix temps,
mig món de sol, mig món de lluna.
I si la pell la tinc al sol
l’ànima la tinc a la lluna.
I si estenc les ales al sol
planejaré i m’enlairaré fins a la lluna.
Volant… Volant…
I des del cel veig el mercat a la ciutat,
sento molt fluix tot l’enrenou, tot queda lluny.
I des del cel veig el bosc i el riu i em deixo caure,
he vist la lluna allà al fons, he vist la lluna de cap per avall.
He vist la lluna a les muntanyes i als boscos a ple dia,
no em calia pas volar per trobar-la i abraçar-la.
Em deixo caure al paradís, en aquest món,
no cal volar per ser lluna, no cal ni somiar.
Volant… Volant…
Sovint la lluna és tant a prop que cal volar per trobar-la,
tenim el paradís tant endins que cal sortir per entrar-hi.
Tancats els ulls, tancat el cor, no veiem ni endins ni en fora,
no coneixem el món d’allà fora ni el que tenim dins.
Tancats en nosaltres mateixos gairebé no ens coneixem,
tenim els sentits rovellats, l’òxid del temps passa factura.
No hi ha escoles per als psiconautes i és una festa que sigui així.
Anem de viatge, tot volant, sortim de mare i que el vent ens porti!
Volant… Volant…
Autor(es): Roger Mas