L'escala de la vedet
Hi havia una vedet
que escombrava l'escaleta.
Tant i tant la va escombrar,
que es va dir: meva serà.
Sempre que baixo l'escala,
ho faig molt a poc a poc.
Bellugo natges i plomes
però jo quasi no em moc.
Xuclo totes les mirades:
uns, pendents dels lluentins,
altres, pendents de la seda,
altres, més de que hi ha dins.
Altres es miren les perles,
altres busquen el brillant,
però tots miren l'escala
quan jo baixo triomfant.
És meva, és meva,
l'escala de la vedet.
És meva, és meva,
tant si fa calor com fred.
És meva, és seva,
ella sempre és la millor.
És seva, és meva,
tant si fa fred com calor.
Quan hi sóc encimbellada,
fulgurant dins del lamé,
i començo la baixada,
sempre penso: ai, que cauré!
Però com que jo em sé moure,
no em fan cap nosa els plomalls.
Miro bé on poso la pota
I no faig escarafalls.
Em dic: baixa amb compte, noia,
Perquè et pots entrebancar,
i allà on hi ha vedet caiguda,
tothom vol sucar-hi pa.
És meva, és meva
l'escala de la vedet.
És meva, és meva,
no en daré ni un graonet.
És meva, és seva,
que la baixa com ningú.
És seva, és meva,
no la vulguis baixar tu!
Writer/s: Narcís Comadira, Joan Vives