1917
a deixar-me de rellotges i d’agulles sense sort.
Necessito deslliurar-me, sortir d’aquest carreró,
i per fi poder cagar-me en les injustícies d’aquest món.
Sempre és el moment,
no sols quan bufa el vent!
Plantar cara a oceans
o a exercits de gegants,
foscor eterna pels tirans.
La llum d’un nou camí,
que recomenci el món:
serà el seu pitjor malson.
Els primers freds sempre recorden que per guanyar cal ser valents.
Què és un segle em pregunto si mirem el que n’hem après.
Un nou octubre que em revela, tant com llegir aquell manifest,
que aquesta espera que ens supera serà el nostre Palau d’Hivern.
Sempre és el moment
no sols quan bufa el vent!
Plantar cara a oceans
o a exercits de gegants,
foscor eterna pels tirans.
La llum d’un nou camí,
que recomenci el món:
serà el seu pitjor malson.
Arriba la tardor:
un cel rogent de fons!