La paraula de foc de l'arquitecte
La paraula de foc de l’arquitecte
fa alçar de terra el colossal projecte,
monstres i sants, cantors i combatents ;
los ulls de pedra i llavis se desclouen,
aquells arquets de violí se mouen,
i s’adolla la música a torrents.
Los aucells a les cítares responen,
naturalesa i art dant-se la mà,
entre columnes i arbres que confonen
lo remor del convit amb lo boscà
(...)
És tot ell d’arabesca arquitectura
que d’Orient portaren les hurís
per distraure amb sa màgica hermosura
als que, romeus, pujam al paradís.
Arcades de cristall se succeeixen,
altres deixant-ne veure ençà i enllà,
damunt blancs capitells a on floreixen
palmeres que l’abril enjoiellà.
Rengleres de pilars, com joncs de marbre,
alcen en l’aire cúpules de gel
com sosté sa brancada el tronc d’un arbre,
entre fruites i flors, mostrant lo cel.
Les cúpules coronen l’ampla sala
on dringa la vaixella d’or i argent,
la perdiu blanca sos perfums hi exhala,
gerda xicoira l’apetit hi encén.
(...)
Volta el palau marmòrea galeria
que sostenen dos rengles de pilars,
tot de cristall sembrat de pedreria,
tribut que duen eixos rius als mars.
Aèrea escala a cada cap s’esbranca,
baixant-se a unir les dues al jardí ;
és com la neu sa pedra menos blanca,
los poms de la barana, d’argent fi.
Semblen ses torres de cristall de roca
fermes columnes de la volta blava,
ses llums misterioses confonent-se
amb les eternes llums de l’estelada,
i, sostingut per cent pilars de pòrfir,
sos porxes són lo mirador de l’alba.
La paraula de foc de l’arquitecte
fa alçar de terra el colossal projecte.
Writer/s: Jacint Verdaguer,