L’Home de Cromagnon (Diàlegs entre el primer home de cromagnon i el darrer mico: son pare)
-Pare meu, progenitor,
jo vull baixar de l’arbre.
-No ho pensis pas fill meu :
les branques són molt altes.
-Pare meu, mico assenyat,
no vull menjar més plàtans ...
-Tu menja, calla i dorm,
que ets massa jove encara.
I el fill baixant el cap
pensava en el gran dia
que havia somniat
per prendre la fugida ...
Caminaria dret
i aprendria de lletra,
coneixeria indrets
per llaurar la terra.
-Pare meu, del cap pelut,
per què el lleó és el rei?
-No ho sabràs mai fill meu,
però la llei és la llei.
-Pare meu, si vols venir,
vull conèixer altres terres ...
-Però fill que no en tens prou
amb tantes mones verges?
I el fill, amb gest altiu,
es llença des de l’arbre
i es fot de cap al riu
i se l’emporta l’aigua...
i el riu és un gran riu
i aquell encara hi neda
i aquell encara és viu
i l’home encara espera.
Writer/s: Toni Llovet