Érem tres, érem dos...
Érem tres, jups, al foc de les veremes,
amb mar als ulls i vinassa a les mans,
quan fuma el rec a la sal de les selves
i un plor d’infant espurneja al serrat.
Érem dos, drets, al rec de les estrelles,
el cor sagnós, sense fona ni dards,
quan crema l’erm i sangloten les brees
als clots latents de les feixes dels fars.
Era jo sol, ombrós entre ombres velles,
figuratiu d’una altra ombra, a l’escar.
On amarina, entre xarxes esteses,
el son de tots en fabrejants foscants.
Érem ningú, fullats per les tenebres.
Quan plou la por en els pètals dels aigualls,
i l’altre, el pur, llibert d’arjau i veles
salpa, vident, cap el clarós instant.
Writer/s: J. V. Foix, Mercè Torrents