48 hores
És el que sembla, sóc un desgraciat,
no sé què he fet malament...
Em sento dèbil, desorientat,
visc la nit amb ansietat.
Sento les passes, però no sé on sóc,
ja fa un temps que estic tancat...
La llum em cega, us sento cridar,
duc tota la nit en blanc.
Només vull fugir,
aparteu del meu camí,
no us voldria pas fer mal.
És el que sembla, no tots som iguals,
poc a poc em vaig trencant.
Enterra els ossos, porta’m avall,
és cultura, està tot bé...
Últimes línies, el meu destí està escrit:
el metall es banya amb sang.
Sortirà el sol i caurà la nit,
i ja ningú se’n recordarà de mi.
Jo no et mataré,
la vida un joc desigual.
Recorda el meu darrer alè.