Alçaré la veu
No vull caure en la temptació del conformisme,
ni que les veus muiren llançades a l’abisme.
Cada vegada hi ha més fum a les finestres
i el nostre anhel esdevé esclau de l’egoisme.
No claudiquem al mirall dels impossibles,
damunt la cendra sempre restarà l’empenta,
ells volen que siguem pols de fulla seca,
però nosaltres tenim la paraula més valenta.
Alçaré la veu,
trepitjant els enderrocs del nostre espai
El demà abans era lluny,
avui es clou fràgil en un puny.
No vull que el vers ressone buit al fons del pou
ni escoltar falsos discursos dels fariseus cretins,
mestres hi haja històries de fam a l’albir
invocaré nimfes amables que alleugeren el camí.
Caldrà desfer camins de dolor i patiment
per trobar noves dreceres de justícia i llibertat
aquest trastocat present que avui solquem
sembla badat, desafiant i prou improcedent.
Alçaré la veu,
trepitjant els enderrocs del nostre espai
El demà abans era lluny,
avui es clou fràgil en un puny.
No vull fer del vertigen l’abisme de la nit,
ni sobreviure ofrenant el vedell d’or,
vull harmoniós vaivé teixit a l’horitzó
fer de l’estima el millor destí.
Alçaré la veu,
trepitjant els enderrocs del nostre espai
El demà abans era lluny,
avui es clou fràgil en un puny.
Writer/s: Artur Àlvarez