Ara que ets ocell
Vaig pensar-te en la foscor de la nit
I ara tinc la teva tendresa tan a dins
I camino per indrets , on la vida
m’ensenya que res ni ningú marxa fins que no ha après
que demà poden caure les torres més altes,
que demà la vida és un record.
I vola, ara que ets ocell, vola
Ara que les ales ja no són de pedra
I t’impedeixen sortir del niu
I ara baixa i ensenya aquest nou camí
l'abraçada que porta somriures per seguir
I dibuixa matisos, colors i paraules
L’esperança d’un futur ple de sinceritat.
Que demà poden caure les torres més altes,
que demà la vida és un record
I vola, ara que ets ocell, vola
Ara que les ales ja no són de pedra
I t’impedeixen sortir del niu
amb la mateixa força d’una mare
donant a llum al futur.
I vola, ara que ets ocell, vola
Ara que les ales ja no són de pedra
I t’impedeixen sortir del niu
Writer/s: Miquel Abras