El monstre
Vam conèixer el monstre quan érem petits. Parlava amb veu serena del futur. D’un futur proper ple d’oportunitats i felicitat.
Vam portar-lo en braços fins el poble. Els nostres pares se’l van escoltar. Li van obrir les portes, les finestres i el van fer passar repicant les mans.
Va amagar-se sota les rajoles, i a cada esquerda de cada safareig. “M’alimentareu només d’engrunes i jo us faré ric. Immensament rics”
I un nit despertes i et preguntes quants anys fa que que vam conèixer el mostre? Quants any fa que s’alimenta? I no només d’engrunes, ara s’alimenta de països i ciutats i continents!
I si no ha existit mai aquest monstre? I si el mostre viu a dins de mi? Con conviure amb la paradoxa de ser jo mateix el meu enemic?
“Jordi, apaga el llum i torna dins el llit. Torna que si no no puc dormir. Ja et trauràs de sobre els teus fantasmes demà pel matí. Ara torna al llit que no puc dormir.”