La ciutat
La tristor que mai no observa la ciutat.
La memòria congelada en els cristalls.
L’asfalt dels parcs.
La penombra indiscreta de cada bar.
Paral·lelament en una direcció.
El soroll perdura però tu i jo
parem de colp.
Resistir en la mirada cap a altre cos.
De vegades quan s’inventa un contratemps
una estranya sensació perd el control.
I qüestionar:
si creuar és resposta o el desenllaç.
Nòries que retarden el gir. Nits als carrers.
Microscopis parlen d’éssers interiors
que alimenten l’engranatge i el calor
i aquest instant.
Taquicàrdies que invoquen respiracions.
Gratacels que s’equilibren al ciment.
Tremolors d’un ritme que no sap dormir.
I sota els peus
laberints on mantindre el somni conscient.
Ser un moviment invisible entre la gent!
Ser una trinxera que espera el teu alé!
He recorregut mil places i estacions,
al ritme que dos ancians es fan l’amor
i he recordat
que rendir-se és matar una part dels dos.
La nocturnitat s’engul la multitud
com despulla la insolència tanta llum.
On estaràs?
I jo faig intermitent el meu caminar.
Sostres que veuen migrar el temps.
La solitud distrau el vent.
Viure en bucle. Sent la desesperació.
L’enyorança, un déjà vu, la incomprensió.
T’he de trobar
alineant l’univers per ser ocasió.
I les avingudes que pacten el secret.
Cauen fulles d’un hivern en distracció.
Les bufandes que decoren la ciutat
i allí estàs tu
com un rostre que espera una invitació.