Llàgrimes al mar
A casa, fora del nucli urbà, si no mires les notícies, tot està tranquil, com si res greu no passara.
Hi ha gent que té el rebost ple per passar tot l'any. Sort que no tenim mancances d'aprovisionament sinó tindríem virus, robatoris i violència als carrers. No estem preparats/des per controlar la por, una hecatombe... i molts missatges a les xarxes recorden com des d'ací s'ha menyspreat aquelles persones que tracten de subsistir en països amb conflictes bèl.lics, crisis i altres necessitats. La indiferència també és menyspreu.
Ara sabem que se sent.
En passar el coronavirus, seria tot un detall no oblidar com ho passa de mal el món que sofreix amb continuïtat i recordar la necessitat d'empatia i solidaritat.
Ens asfixia saber que no podem eixir de casa en 15 dies. Però tenim casa. Hi ha qui no té aquesta sort, ni menjar, ni pau, ni la sanitat i educació pública que tenim... però res d'açò és imprescindible sense l'aval d'humanitat que necessita la vida.
En fi, que nosaltres estem mal però fora hi ha un món que escriu una història que no deixa de cridar auxili!