Vides delirants
De nit les flames ballaven al mig del nostre poblat,
i el foc escrivia les notes que guien el nostre destí.
Em diuen que mai més sentirem
la màgia de l'aigua, la terra i el vent.
El nostre passat ara és de metall,
vides delirants.
Escolta el que dic, hauràs de ser el millor,
si no tu no seràs res : un dit a un paper.
Ningú parla, ningú escolta, ningú diu el que sent.
Tots t'aparten i et marginen si tu ets diferent.
Tots obliden d'on ells vénen, els seus arrels,
i no fan altra llei que no siga la d'ells.
Perdut entre falses imatges, no trobe quina és la millor,
per què a esta forma de vida la gent l'anomena progrés?
Qui diu que la vida és sempre guanyar
i traure profit de tot el que fas?
Per què hem de seguir esta falsa moral?,
vides delirants.
Escolta el que dic, hauràs de ser tu mateix,
si no seràs com un d'ells : un dit a un paper.
Ningú parla, ningú escolta, ningú diu el que sent.
Tots t'aparten i et marginen si tu ets diferent.
Tots obliden d'on ells vénen, els seus arrels,
i no fan altra llei que no siga la d'ells.
Alça't i mira què t'envolta
i pensa que això pot ser molt millor.
On ets?, què fas?, què estàs esperant?;
canvia esta mentida.
Alça't i mira, no t'ho penses més,
i no calles més, mai més.
No calles més, crida ben alt,
hem de lluitar, alça el teu braç.
Writer/s: Tinc Ladilles