Ball de boira
Quan de jove era un rodamón,
dispers en les meves il·lusions,
la guitarra m’abraçava l’esquena.
Les idees com guspires.
Tot es cuinava a foc lent.
Un dia em vaig embarcar
en una travessa sense fi.
Buscant els confins de la Terra,
vaig trobar aquest indret.
Mil mirades de fredor
i un tel de superstició
A la Valldeboira
hi regna algú misteriós.
Jo els cantava en un idioma estrany
i ells responien amb mala cara.
Però la música és universal
i la meva veu anava calant.
Els costums dels vilatans
m’ajudaven a fer cançons.
Fins que un dia sorgí una melodia
que ho va canviar tot.
Esvaïu les pors.
Seguiu el meu compàs.
Amb el ball de boira
veureu sortir una altra llum.