Àngel que Déu
celest visió de mos ensòmits d'or,
imatge d'il·lusions i poesia,
delícia del meu cor,
ab ta llaor desplegaré jo els llavis
i una cançó diré, filla del cel,
en l'olvidada llengua de mons avis,
més dolça que la mel.
Acàs lo meu cantar ja t'importuna:
cent voltes ta alabança m'has oït,
i cent també la misteriosa lluna
en la callada nit.
Cobert lo front de puritat i glòria
lo meu esprit te mira en tot instant;
ompli ton nom a soles ma memòria,
ta inspiració mon cant.
Writer/s: Tomàs de Villarroya,J. Ll. Valldecabres