Cap a l'aurora
sota el cel rosat de l'alba,
un murmuri d'ocells em deia
que tu i jo fugiriem sols dalt de la barca
i que mai més ningú ni trobaria
ni l'estela, ni el records
del nostre viure eixut de cada dia.
I tots dos sols,
en un inmens oceà sense platja,
només guiats pel vent sobre les ones,
empaitant els inquiets miralls sobre l'escuma
i gronxant-nos en una melodia
falaguera i silenciosa,
alleugerida del feixuc significat de les paraules,
i sense haver de cabdellar pensaments pels altres...
Però a poc a poc,
el sol ha muntat a cavall del dia
i ha escampat la boira, i ha esquinçat el cel
i ha foragitat brutalment els somnis.
De sobte, ni rares escumes, ni pàl3lids miralls,
ni ones lleugeres, ni vent timoner.
Ni les melodies que enyoren la veu del remer...
Els ocells, culpables, han callat,
però tu no calles, no!
I el sol que crema, i el temps que s'esmuny,
i la feina que apreta, i la barca...
que n'és de lluny!
Quan torni el capvespre baixaré a la platja
i m'ompliré de flaire i d'immensitat
i qui sap...
Qui sap si amollaré les amarres
i m'esquitllaré amb la barca tota sola
seguint el vol de les gavines.
Writer/s: Albert Mallofré,Antoni Parera Fons