Coses nostres
d'aquelles nits, de dimecres a diumenge, quan sorties del teatre.
Com ens estimàvem, i ens estimem encara,
en aquest ofici tan salvatge.
Les hores al cotxe, metros que no avancen,
arribar al poble i respirar.
Naixia forta alguna cosa al mig del pit, com cremar una llar de foc,
i dèiem 'casa' a un futur immediat; viure junts té aquesta sort.
Quadres de l'Ovidi, els llums que no apago,
hi ha roba estesa a la terrassa.
Els vespres de sèrie, com en Pere i la Laia,
que a tu, la vida, et queda bé.
Possiblement haurem d'aprendre tantes coses,
i tantes d'altres que no ens caldran;
obrir les mans, agafar l'aire,
arribar al poble i respirar.
Vindrà el carter i no trucarà a la nostra porta, però no ens fan falta els seus petons.
I quan m'enviïs un missatge amb una 'T', ja seràs a l'estació.
Pujo les escales, busco la sortida,
compro el diari a la botiga.
Llegeixo la paraula, després et localitzo,
hissar la vela i navegar.
Possiblement haurem d'aprendre tantes coses,
i tantes d'altres que no ens caldran;
obrir les mans, agafar l'aire,
arribar al poble i respirar.
xxxxxxx pont xxxxxxx
Possiblement haurem d'aprendre tantes coses,
que serà fàcil enfrontar-nos al futur;
obrir les mans, agafar l'aire,
hissar la vela i navegar.