El cartell vermell
No haureu pas reclamat ni l'honor ni les llàgrimes,
Ni els orgues ni els precs per als agonitzants.
Onze anys, sí que passen de pressa onze anys...
Us havíeu servit simplement de les armes.
La mort no sap ferir els ulls dels partisans.
Veia els vostres retrats sobre els murs de les viles,
Plens de barba i nit, hirsuts i amenaçants.
El cartell que semblava una taca de sang,
Unit als vostres noms de difícil pronúncia,
Buscava provocar la por en els vianants.
Tot tenia el color uniforme del gebre
Quan morien febrer i el temps que us fou donat.
Va ser llavors que un de vosaltres va cridar:
"Felicitat per als qui m'heu de sobreviure,
vaig a morir sense odi pel poble alemany".
I dic adéu als plaers, les penes i les roses.
Deixo la vida i el vent, i deixo el sol llevant.
Viu, casa't, recorda'm també de tant en tant,
Tu que restaràs dins la bellesa de les coses,
Quan tot haurà acabat, més tard, a l'Erivan.
La llum del sol d'hivern els turons il·lumina.
És tan bell aquest món que el cor se m'ha esqueixat.
La justícia vindrà amb el seu pas triomfant,
Ma Mélinée, oh sí, amor meu, òrfena meva,
I et demano de viure i de tenir un infant.
Eren just vint-i-tres quan els fusells floriren,
Vint-i-tres que donaren el cor massa aviat,
Vint-i-tres estrangers, i també germans nostres.
Vint-i-tres enamorats per viure i per morir.
Vint-i-tres que cridaren "Vive la France" tot caient.
Writer/s: Louis Aragon,Léo Ferré