Espores
com una cortina fina
les espores cauen lentes
davant el paisatge de la primavera.
Viatgen en l’aire flotant a la seva voluntat,
i pul.lulant les desplaça etèries, sense pes.
Cauen, s’aixequen i tornen a volar
i així recorren les distàncies,
per acabar apilonades en un racó de la teva terrassa.
També viatgen les meves paraules,
silencioses, alades,
transportades en el mateix aire.
Les paraules que tu no escoltes,
perquè estan gastades, tampoc tenen pes.
Les paraules com volves de neu,
però no s’enlairen com les espores.
Al contacte amb el terra es desfan en aigua,
i acaben en qualsevol racó de la meva ment.
Writer/s: Lita Palomera