La caseta
Te'n recordes, pare, l' any que morí la conilla
i la gata amamantà a tots els conillets …?
Quina vida et pegaves a la caseta,
quina escola inigualable la natura …
Aquell camí sense fi, llarg i ample
de la teva infantessa.
Cabell de panotxa, xiqueta silvestre creixent
extasiada amb l'olor a llenya cremant-se,
entre la sorpresa i la innocència
que encara saps portar al rostre i a la teva véu.
Com una vespra d'estiu
quan a crits s' obrin les comportes
i l' aigua entra en els camps.
Ulls bocabadats descobrint sempre,
asombrant-se davant d'un nou niu de les aus,
d'un altre color que mai no havies vist
i una mà misteriosa dibuixa allà en el cel …
Potser la del teu amic invisible
amb el qual parles sovint
amagant-te dels majors.
Writer/s: Julio Bustamante