La ciutat de l'astoret
El vent ondulava el gra i reproduïa el so de la serp verda en arrossegar
el seu cos sobre el formigó. Guaiteu les meves arrels:
Lliga’m les mans,
eixuga’t la suor,
dóna-li un descans al dit acusador,
res no és com abans del transmutador.
L’astoret no ens ha vist
i està dret a la roca d’esquist,
si algun indiscret alça el pont llevadís
entrarem al poblet duent posats els esquís.
Guaita les meves arrels:
són la meva presó.
Guaita la meva presó:
són les meves arrels.
_____
Guaita les meves arrels:
són un parc d’atraccions.
Guaita aquest parc d’atractions:
són les meves arrels.
Ningú no n’ha obert el candau:
no era tancat amb clau.
Guaita un espai infinit
sense moure ni un dit.
Som en un migdia d’estiu
i no hi ha ocell fent piu–piu,
m’està tornant boig aquesta fortor de pi,
em tapen els ulls calces de setí.
Writer/s: Roger Mas