L'empeit

Josep Tero


"A Veglia, davant de les belles i blanques ribes de Croàcia, una tardor de setembre de 198....Tocs de campana, com un vol de gavines sobre el mar. En el cel claríssim esbandit per la bora, un vent de vegades prou violent, el toc de campanes no arriba a infondre massa tristesa, tot i que és inconfusible toc a morts. El cementiri blanc i petit obre el seu clos voltat d´oliveres, i els homes i les dones endolades s´arreceren entre el mur i els xiprers esvelts. Duen a enterrar una àvia molt vella, que fins a darrera hora ha tingut el cap clar i les mans àgils per filar, per conservar les olives, per vigilar els néts. i ara, una setmana justa al llit, i llesta.
I, malgrat que ha mort molt vella i que les campanes no semblin prou tristes, tota l´illa hauria de plorar-la amb els ulls vermells i vestits esquinçats, com abans.
Els penya-segats ja no seran els mateixos, sense ella, ni ho serà la plata de les oliveres, ni els peixos diferents que bullen a les xarxes en la darrera agonia, ni serà igual l´escassa pluja ni el cop d´ala de cada vent, de cada ocell. Ja només restava ella en tota l´illa i en tot el món, només les seves cordes vocals, la seva llengua, les seves dents, els seus llavis, ara coberts de terra, donaven a l´aire del seu poble, quan parlava amb lacòniques frases, els darrers i bellíssims sons d'una llengua ara ja morta per sempre més, definitivament sebollida amb ella, en el mateix silenci que no serà trencat. Els seus fills encara l´entenien, però ja no li contestaven amb els seus mots.
Ara, pastura de la mort, ella i la llengua dàlmata, enterrats prop del mar que ha perdut un nom, que ha perdut milers de noms , mentre el vent comença a escombrar les darreres fulles de la tardor.


Writer/s: Maria Àngels Anglada,Josep Tero