Les blanques i les negres
Després de sis mesos de molta tensió entre els dos pobles, la situació ha arribat al seu límit. El moment és tan crític, que el pas següent més natural és declarar-se oficialment la guerra. Però un mediador ha aconseguit que avui els dos reis es reuneixin i tinguin una darrera oportunitat per resoldre el conflicte de manera pacífica. De fet, en aquest mateix instant els reis ja porten una llarga estona reunits a porta tancada. L'expectació és màxima. Tothom està esperant que surtin d'una vegada i anunciïn el veredicte final. Cada ciutadà està impacient, nerviós, perquè sap que la seva vida depèn del resultat d'aquesta negociació. El destí de totes les famílies, nens, pares, avis, la prosperitat de tots dos pobles està en mans dels seus dos màxims poderosos, i fins i tot en mans del humor que avui tinguin. Ara mateix, màxima expectació, s'acaba d'obrir la porta de la sala, i surt el mediador per anunciar tot seguit el resultat esperat, tothom està callat, màxima expectació, el mediador obre la boca per anunciar el següent veredicte: "les blanques i les negres es declaren la guerra".
Un alfil repassant agressiu amunt i avall tot el seu gest en els quadrants diagonals,
alguns peons negres i blancs impacients afilen la falç que degollarà al rival,
els cavalls blancs salten repassant amb atenció si l'apertura és com el rei ha ordenat,
i guapos, pentinats i lluent ensenyen muscle, a la dama volen impressionar.
El rei negre mira al rei blanc i el desafia quan li escup un moc gran de color verd,
i el rei blanc treu el riure malvat i li promet al negre la seva dama violarà,
i aquesta s'ha vestit lentament, amb la disfressa de corona, espasa i diamant,
es pinta i es maquilla bé, mentre que pensa que precioses té les cuixes reials.
I tothom en posició que comença,
tothom en el tauler que és la guerra,
només es guanyarà amb l'escac mat al rei.
La torre i el rei concentrats es sedueixen mentre assagen la dansa de l'enroc,
i mentre la dama que ho veu, gelosa es posa quan creu que s'allarga massa l'assaig,
les peces més nostàlgiques ploren els adéus, potser no veuran més els seus familiars,
i després es prometen de cor, rebutjaran tota feblesa, tot humà sentiment.
Writer/s: Andreu Rifé